Primeras reacciones durante el coffee break, a ver si me encontráis 
pronto, las valoraciones de las diferentes ponencias, he tomado apuntes!!! 
Gracias a trnd, mañana en el ongreso RethinkHer tendré la oportunidad de entrevistar nada más y nada menos que a las ponentes Jane Cunningham y Philippa Roberts:
PrettyLittleHead es una consultoría que se especializa en un público femenino y en la aplicación de la diferencia entre sexos y géneros a los asuntos y oportunidades relacionadas con el negocio. La compañía fue creada, y hoy la dirigen, Jane Cunningham y Philippa Roberts.
Jane y Philippa realizaron un estudio durante catorce meses examinando las diferencias entre sexos y géneros y sus implicaciones en los negocios y el marketing. Investigaron el pensamiento más nuevo de género, diferencias entre sexos, la teoría de la evolución y la cultura corporativa y superpusieron esos hallazgos al análisis de marcas femeninas de éxito.
A partir de eso, aislaron los componentes claves que crean a las marcas femeninas de éxito y desarrollaron un nuevo modelo para la organización de marcas femeninas. Además, han desarrollado teorías y han optimizado el proceso de compra femenino, los constructos de la comunicación y la planificación del canal. Jane y Philippa también han estudiado a mujeres como público interno y han aplicado sus teorías para evaluar y ayudar a la cultura corporativa y a la habilidad de las compañías para conseguir lo mejor del público femenino.
Su estudio, Inside Her Pretty Little Head (dentro de su linda cabecita), un estudio de la motivación femenina y de marcas femeninas de éxito, se publicó en noviembre de 2006.
Antes de regentar PrettyLittleHead, Jane y Philippa pasaron la mayor parte de sus carreras laborales trabajando en publicidad en BMP DDB donde Jane fue Directora Ejecutiva de Tribal DDB y Philippa fue Ejecutiva de Cuentas. Más recientemente, trabajaron juntas como Directora de Planificación y Directora de Servicio al Cliente de Ogilvy.
Jane fue entrevistada por Martha Carney en Woman’s Hour para Radio 4 y por Rosie Boycott en The Trouble with Being a Woman para Channel 4 en relación al tema de la publicidad dirigida a las mujeres, sus puntos fuertes y sus deficiencias.
Philippa es miembro de Mujeres en Publicidad y Comunicación de Londres (Women in Advertising and Communications London, WACL), una organización que la componen las 120 mujeres más influyentes que trabajan en marketing y comunicación.
Entre los clientes de PrettyLittleHead están Tesco, Transport for London, The Conservative Party, BT, McCann Erickson y SCA Hygiene.
SIN DUDA, UNA OPORTUNIDAD ÚNICA DE ENTREVISTARLAS!!
I-N-C-R-E-I-B-L-E-
viva el respeto, el diálogo, la diplomacia y sobre todo: la educación, algo que Esperanza Aguirre ya ha demostrado alguna vez que no domina.
Sin ir más lejos, periodistas de la Cadena SER han captado hoy la frase: “Yo creo que hemos tenido una inmensa suerte de poder darle un puesto a IU quitándoselo al hijo de puta”
El contexto da la clave del personaje al que se refiere y que evidencia la pugna que ha mantenido en los últimos meses con Gallardón por hacerse con el control de Caja Madrid. La lideresa charlaba sobre Caja Madrid en una conversación con su vicepresidente, Ignacio González, entre otras personas. Se encontraba en un acto celebrado en el Camino de Santiago y el ambiente era aparentemente distendido. Aguirre no percibió que un micrófono cercano dejaba oír a los periodistas un diálogo de casi cinco minutos con su mano derecha.
Audio (fuente, diario Público)
A ver cómo sale de este hueco, hay personajes que ya no saben cómo caer más hondo.
La revista Spanish Real Estate-Revista del Mercado Inmobiliario ha il·lustrat la notícia de la pèrdua de recaptació de a Generalitat per la crisi immobiliària amb una fotografia de l’Antoni Castells del programa Polònia de TV3 en comptes del conseller d’Economia real. Aquesta curiositat l’ha publicat vilaweb juntament amb la polèmica imatge, sempre hi ha gent col·laboradora:
És ben probable que el redactor hagi agafat una de les primeres imatges que apareixen al Google fent la cerca ‘Antoni Castells’.
Ahir a la tarda, però, la publicació havia retirat de la notícia la foto del fals Antoni Castells.
Encara que sigui una anècdota simpàtica, és molt trist, ha quedat patent la qualitat periodística de molts mitjans…
Indignante
Lo peor es que no es ningún montaje
Y me come la curiosidad, ¿qué habría hecho Zapatero en ese momento?
Sólo me viene a la cabeza la palabra: vergüenza para definir el “periodismo” que desde Telemadrid, con Curri Valenzuela, se viene cociendo desde hace tiempo.
Califican al máximo dirigente de Catalunya de dictador y lo comparan con Hitler y el nazismo. Supongo que desde la Generalitat no se denuncia por vengüenza ajena. No acabo de entender cómo la ideología del PP puede quedar tan patente en estos comentarios y en los de Federico Jiménez Losantos y que todo quede impune.
Mientras, miles y miles de madrileños continuarán creyendo a estos impresentable, pensando que tienen la razón, y en Catalunya, los ánimos se crispan
Ja s’ha acabat la votació, ja no és 13-D
Encara que sigui temptador, m’abstindré de comentar els resultats de les votacions populars portades a terme ahir a municipis catalans amb una ” alta proporció d’habitants independentistes”. No comentaré el fet que no siguin vinculants, la minsa participació tot i ser municipis abanderats amb la independència ni el fet que, a Castellbisbal, s’hagi fet campanya pel SI a l’institut, influenciant nois i noies políticament ignorants, per aconseguir un grapat de vots.
Aniré directament als fets:
Amb aquest preciós gràfic, la mirada es dirigeix directament a la part verda, als vots en SI: els vots bons. I en canvi, el posa en vermell, els que estan equivocats, els vots negatius.
Mirant aquest gràfic de sectors dóna la sensació que la població de Castellbisbal ha votat en massa pel si. Això sembla, només hem de mirar les dades de forma objectiva:
només un 16,88% de la població va anar a votar
segons els organitzadors, si no s’arribava al 35 o 30% no seria èxit, per tant, ha estat un fracàs. Hem fet el ridícul, com a catalans i com a poble amb inciativa. Crec personalment que amb idees com aquesta, cada cop ens prendran menys seriosament, sobre tot perquè ni nosaltres mateixos ens creiem les nostres paraules.
En canvi, sorgeixen convocatòries alternatives, com aquesta del butifarrèndum
| PERQUÈ ESTEM ORGANITZANT EL PRIMER BUTIFARRÈNDUM POPULAR? |
|
| 1) Per poder demostrar al món que l’ésser humà vol gaudir de la vida amb pau, solidaritat i harmonia amb la natura. La vida està per a gaudir-la amb les coses veritablement importants. Bona teca, companyia amistosa, un marc natural, són coses que bé mereixen un diumenge.
2) Per promoure després la celebració de més reunions gastronòmiques. Havent finalitzat el primer apat, haurem de pensar en el proper. La directiva de l’Associació impulsarà la convocatòria d’un nou simpòsium universal gastronòmic amb caràcter festiu que haurà de ser promogut per la pròpia Associació si no hi ha un altre remei, però estarem encantats de que qualsevol altre faci la feina. 3) Per enfortir les xarxes socials gastronòmiques que hauran de d’afavorir moments de gresca i xirinola. 4). Per afavorir la participació popular a les activitats socials que es centren en allò veritablement important de la vida per sobre de neguits gratuïts i ridículs, però sobretot, quants més siguem, més riurem! Volem aconseguir la màxima participació popular en tots els aplecs gastronòmics que es portin a terme. Aquests objectius van ser aprovats a l’Assemblea General de l’Associació Cultural Gastronòmica Butifarrèndum que es va celebrar el passat 12 de novembre de 2009 a la localitat de Barcelona. La Celebració del Butifarrènum es fonamenta en l’autoorganització dels amants de la bona cuina d’exquisits tiberis i la invitació a tothom que vulgui participar-hi. Per això, les xarxes socials gastronòmiques que es puguin constituir en el futur, seran la base social sobre la qual un altre faci la feina i podem els actuals convocants gaudir de la festa sense haver de treballar. |
Creo que hoy he sido consciente por primera vez de que la “Anticomunicación” existe después de ver este supuesto reportaje de Intereconomía.
No sé hasta que punto el espectador está protegido de ver según que contenidos “periodísticos”, ya que después de escuchar la notícia me han entrado escalofríos por el cuerpo.
No estamos hablando de programas de ocio ni de debate, reality shows o series, sino de un informativo: contenido televisivo al que se le asocia un mínimo rigor periodístico.
Si pudiera, aseguro que censuraría Intereconomía por engañar y manipular a la gente, llevando tras ellos la sombra del PP.
Sense precedents, 12 diaris catalans s’han posat d’acord per publicar el mateix article d’opinió a l’editorial, que porta per títol: “La dignitat de Catalunya”
Amb aquest gest conjunt, i deixant de banda les ‘ideologies de cada suport, conformen un front comú enfront el dictàment del Tribunal Constitucional.
Si més no, es tracta d’un gest lloable que es podria produir més sovint amb temes més importants per bona part de la ciutadania.
L’article, de l’editorial del Periódico, és el següent:
Aquest editorial que publica EL PERIÓDICO en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
El Periódico, la Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa
